So de pau

Després d´unes setmanes sense escriure res potser va sent hora de posar-me les piles. Les vacances s´acaben i és hora de fer un replantejament. Són aquelles coses que un vol fer per millorar, per fer un punt i apart a la vida i començar de zero. Les vacances han anat molt bé. Per fi he complert la meva promesa i he tornat d´Argentina amb la sensació de que encara hi haig de tornar. Com si m´hagués faltat el temps per gaudir encara més de tot allò. I segur que tornaré…Ara estic aquí amb moltes ganes de fer coses. En primer lloc m´he apuntat a un club de senderisme per sortir els caps de setmana a la muntanya ja que trobo a faltar una mica d´aire pur. En segon lloc i potser més important que el primer m´he apuntat al Dir. Vull perdre uns quilets i sentir-me millor amb mi mateixa. La veritat és que m´ha costat decidir-me perquè sóc de les que s´hi apunten, paguen cada mes i desprès no hi van però estic molt motivada. Em faran un entrenament "canyero" per perdre, tot combinat amb una dieta adequada. D´altra banda vull començar a fer cursos per posar-me una mica al dia a la meva feina. Així que de moment tinc molt bona voluntat, a veure en què queda tot això. Haig de reconèixer que tinc molts bons propòsits que desprès queden en no res. A veure si ara sóc capaç de fer alguna cosa. Sentimentalment tinc un bon recolçament. Si ell confia en mi per què no hauria de confiar jo en mi mateixa? Així que: Alea jacta est.

[@more@]

Tweet

Ja fa una setmana que estic a Buenos Aires i és ara quan tinc una mica de temps per explicar-vos com és això. M´ho estic passant molt bé. Això d´estar amb algú de la ciutat facilita molt tot. Estem coneixent Buenos Aires a peu que per mi sempre és la millor manera de veure tot. De moment he anat a la Plaça de Mayo, el cementiri de la Recoleta on està Evita Perón, la Casa Rosada, el Cabildo, la Boca, el Caminito. la casa de Carlos Gardel, tants llocs…Fa uns dies vaig provar el famós asado però no em vaig atrevir a provar els famosos "chinchulines". Ja buscareu el significat,jejeje. Un altre dia seguiré explicant. Petons per tots els meus blocaires. Sento no tenir temps de llegir-vos però faig servir un pc que fem servir 6 persones,jeje, així que comprendreu que escrigui a contrarrellotge. Fins aviat!

[@more@]

Tweet

Doncs sí, demà a aquestes hores estaré ben a prop d´Argentina i encara no me´n faig a la idea. Quins nervis! 20 dies per conèixer un país, o una part d´ell. Aquí deixo algú molt important però sé que quan torni m´estarà esperant. La veritat és que no em surten les paraules. Només vull dormir i despertar-me allà. Us trobaré a faltar blocaires. Us deixo un enllaç per un video de l´Astor Piazzola. Es diu Libertango.

http://www.youtube.com/watch?v=RUAPf_ccobc&mode=related&search=

Petons i fins aviat

[@more@]

Tweet

És clar que sí, Avi, i tant que m´acomiadaré de la comunitat blocaire. Per fi ja sóc de vacances però encara tindré uns dies per llegir-vos a tots. D´aquí uns dies marxo cap a Buenos Aires, una terra on m´esperen amb els braços oberts i és que allà tinc la meva germaneta. No ho és de sang però els nostres lligams són forts tenint en compte la distància que ens separa. Una nit de xat vam decidir que havíem de ser germanes. I un dia va fer les maletes i va venir a conèixer a unes persones a les que mai havia abraçat però de les que sabia moltes coses. Em va conèixer a mi i a moltes altres persones i li va agradar tant aquesta sensació que mesos més tard hi va tornar. Ara em toca a mi i seran 20 dies plens d´emocions, d´alegries, de confidències i segur que de llàgrimes també. La meva estimada Nora ha sigut de les persones que més m´han ajudat quan ho he passat pitjor. I gràcies a ella i a una personeta amb ulls de nen entremaliat puc dir que estic passant els millors moments de la meva vida. Ja és hora d´agraïr-li tot el que ha fet per mi i perquè no, de beure el famòs mate en el seu lloc d´origen.

[@more@]

Tweet

Avui és d´aquells dies que us volia parlar de RENFE perquè d´alguna manera m´haig de desfogar ja que és el meu mitjà de transport habitual i últimament pràcticament haig de posar espelmes a Santa Rita perquè el tren arribi a la seva hora i algunes vegades ni tan sols arriba i la resposta del tio de RENFE és: “jo no sé res” (amb cara de babau). Coi, si tu no ho saps a qui li haig de preguntar? Potser un vident tindrà més informació i és que agafar un tren avui en dia és un ensurt diari. Amb l´excusa de que estan fent el TGV els perjudicats som els pringats que agafem el tren a diari. I és que després d´agafar el tren durant 12 anys la paciència comença a acabar-se. Quan faig una reclamació em dóna la sensació que la fan servir per netejar-se el cul perquè mai més obtens una resposta i si te la donen només es disculpen i poc més. Així que a finals d´any em compraré un cotxe. La veritat és que mai m´ho havia plantejat però arriba un moment a la vida que no val la pena capficar-se més i deixar de banda les preocupacions absurdes i he arribat a la conclusió de que “RES FEM” no millorarà i seguiré eternament amb aquests problemes. Així que d´aquí uns meses escriuré un post de títol: “Odio el cotxe” però és que sempre ens hem de queixar d´alguna cosa.

Per cert, bon cap de setmana a tothom!

[@more@]

Tweet

Fa dies que no escric res al meu blog. D´una banda és per manca d´inspiració i d´altra banda perquè treballar de nit encara que té diferents avantatges, treballar menys dies i més dies de festa té l´inconvenient de que es descansa menys perquè dormir de dia es fa difícil si vius a un barri com el meu on hi ha un hospital a la vora i un heliport davant de casa. Així que per aquests motius i el fet que s´apropen les meves vacances fa dies que només em dedico a llegir blogs i descansar una mica. Avui us volia parlar de la meva feina. La veritat és que treballar a un hospital no està malament perquè la meva feina puc dir que m´agrada i tinc una bona relació amb companys i amb els pacients. Treballo a un hospital petit on ens coneixem tots i l´ambient amb els companys de nit acostuma a ser bo perquè som pocs i treballem en equip. Moltes vegades assumim feines que no ens corresponen i això a la llarga va cremant-nos una mica i és que hi ha gent que s´oblida que darrera de les postres bates blanques hi ha éssers humans. Em fa molta gràcia quan algun pacient et diu: “de nit esteu molt més tranquils” i és veritat algunes vegades però no ens podem oblidar que a un hospital hi ha malalts i això vol dir que en qualsevol moment es poden complicar i hem de còrrer tots. Per mi és fonamental fer sentir a la gent a gust. Quan arribem a la nit a la passem per totes les habitacions i saludem als pacients, els preguntem si necesiten alguna cosa. Aixó els tranquilitza molt . Sempre els pregunto pel tema del dolor. Que no dubtin a demanar analgèsia perquè crec que quan un està malalt no ha de patir. El problema ve quan algun metge no té clar aquest concepte. No s´atreveixen a receptar morfina o medicacions similars. Jo ho tinc molt clar i és que avui en dia ningú ha de tenir dolor perquè no ens donaran cap premi al millor patidor. Si ho remarco tot això és perquè és un dels temes més importants. Un altre tema és la nostra actitud vers al malalt i la seva familia. Si se senten escoltats la relació millora i es troben millor. És més eficaç un somriure que una cara de pomes agres. Un altra cosa és explicar les coses bé. Quan donc un medicament m´agrada explicar perquè és. I quan tinc ingressat un pacient moribund m´agrada estar molt pendent de la familia, que se sentin acollits, m´agrada anar passant per l´habitació sovint però sense molestar gaire perquè puguin estar en un entorn més íntim però que a la vegada vegin que ens tenen a prop. Totes aquestes pautes representen una part important de la nostra feina. No sé si mai arribaré a ser una bona infermera però almenys poso tot de la meva part per fer la meva feina el millor possible perquè no podem oblidar que tractem amb persones. El metge passa un cop al dia per visitar al malalt però nosaltres estem acompanyant-lo les 24 hores del dia. Potser algun dia algú ens ho tindrà en compte.

[@more@]

Tweet

Les tres coses que faries si fossis milionari

Primer de tot ajudaria els meus pares que visquessin molt millor i que no haguessin de patir per la jubilació.

Segon em compraria un piset amb terrassa. És el que li falta al pis on visc ara.

Tercer em dedicaria a viatjar arreu del món.

Les tres coses que diries en veu alta si sabéssis que ningú et recriminarà o contradiurà

He estimat un home casat.

No crec en la política.

No vull tenir fills.

Les tres coses que canviaries de la teva vida, de tu mateix

M´agradaria ser més segura i no donar tantes voltes a les coses.

M´agradaria tenir més voluntat i més esperit de superació.

M´agradaria gaudir més de la meva feina i ser més freda per no implicar-me tant en les diverses situacions que visc.

Les tres coses que canviaries del teu voltant

Que desaparegués la pobresa arreu del món (utòpic).

Que Barcelona fos una ciutat més neta i més nostra (això és cosa de tots).

La cultura de la gent (menys play station i més llibres).

Les tres coses que voldries que et passéssin abans de morir

Saber que faig feliç a algú (coincideixo amb Fardatxo).

Ser feliç (tot i que mai he sigut tan feliç com ara i tot gràcies a ell).

Tinc una conversa pendent amb algú que un dia em va fer molt de mal.

Gràcies Fardatxo per haver-me passat el relleu. Jo li passo a aquelles persones que em llegeixin i que els sembli interessant.

Bon cap de setmana a tothom!

[@more@]

Tweet

Anava a parlar del meu horrorós cap de setmana a la feina però després he pensat que no vull amargar a ningú i per variar parlaré del meu tema estrella, la India. I és que és un país que despren una energia difícil d´explicar. Sempre recordaré el moment en que ens van dir que les nostres motxiles estaven a París i com vam sortir amb la nostra motxileta petita del Decathlon als carrers de Madràs a les 3 de la matinada i com de cop vam notar la calor sofocant i la pudor difícil de descriure. A partir d´aquí haig de reconèixer que ens van prendre el pel com van voler però és una història que se´ns va oblidar de seguida. I la resta del mes vam gaudir de la nostra ruta pel sud. Només dir-vos que els primers 5 dies els vam passar a Anantapur, a la Fundació Vicente Ferrer i això crec que no ho oblidaré en la vida. Vaig apadrinar un nen, el petit Nandakishore. Vaig parlar amb Vicente que és una persona oberta a tothom, vaig conèixer el treball que fam als poblats. Com construeixen escoles, pous, cases, hospitals. Després vam seguir viatge a Bangalore, Madurai,Varkala, Allapuzha, Kochin, Mangalore, Ullal, Udupi, Sagar, Cascades del Jog, Shimoga, Hospet, Hampi, Cascades de Dudhsagar, Margao, Colva, Goa. Si tornés al sud sense cap dubte repetiria Hampi, Colva, Varkala i Anantapur. Ara a pensar en viatjar al nord. M´agradaria començar el viatge a Bombay (Mumbai) i anar pujant fins a Jaisalmer on hi ha un desert que diuen que és preciós, després seguiria fins a Delhi, Agra, Benarés (Varanasi) i Calcuta (Kolkatta). M´agradaria arribar a Katmandú però això forma part d´un altre viatge…i d´un altre somni

[@more@]

Tweet

Feia molts anys quan estudiava a l´institut la professora d´anglès ens va donar l´oportunitat de practicar l´idioma escrivint cartes amb gent d´arreu del món, el que deiem els "pen friends". A mi sempre m´havia atret la cultura oriental i casualment vaig rebre una carta d´un noi hindú. Es deia Narayanan i era del sud de la India, de Tuticorin, a l´estat de Tamil Nadu. Era més o menys de la meva edat i vam començar a escriure´ns. Ell m´explicava coses del seu país i jo d´aquí i ens vam fer molt amics. Amb el pas del temps la relació es va perdre però em vaig quedar molt al.lucinada amb la cultura índia i amb la seguretat que un dia viatjaria al lloc dels meus somnis.Van passar uns quants anys i el 2005 vaig decidir que hi aniria però no vaig trobar cap amic/ga que volgués venir, així que vaig buscar en els anuncis d´Altaïr i bingo! hi havia una noia que volia viatjar a les mateixes dates que jo i en les mateixes condicions. Així que li vaig enviar un mail i vàrem quedar. És de Vic i volia viatjar amb motxilla i de baratillo com jo tenia pensat. Vam passar mesos planejant el viatge i tot va sortir rodó excepte pel detall que les nostres motxiles es van perdre a París i ja no les vam recuperar en tot el mes de ruta pel sud de la India. La qüestió és que el 2007 vull tornar-hi però aquest cop al nord i estic buscant gent amb ganes de gaudir d´una experiència única. Sé que queda molt encara però és un viatge per planejar-ho amb temps, per gaudir preparant cada detall. Jo des d´aquí ho deixo anar. Algú s´anima?

[@more@]

Tweet

Ahir vaig escriure un post i quan el tenia a punt de publicar va desaparèixer per art de màgia. Encara no entenc que va passar i la veritat és que se´m van treure les ganes de tornar-lo a escriure perquè mai serien les mateixes paraules ni el mateix sentiment. La veritat és que està sent un cap de setmana tranquil, dels que a mi m´agraden. Divendres vam fer un sopar a casa d´una amiga al seu pati. S´estava molt a gust i la gresca es va allargar fins tard. Dissabte volia fer bricolatge pel matí i anar al cinema per la tarda i sorprenentment ho vaig fer, sempre canvio d´idea a última hora. A la tarda vaig anar xino xano fins al cinema Casablanca-Gràcia. No el coneixia i em va sorprendre que estigués tan a prop de casa meva. La pel.lícula la vaig trobar fluixeta i vaig pensar que no era just acabar la tarda amb aquesta sensació de buidor, així que vaig anar caminant fins al carrer Verdi i vaig aprofitar per mirar botigues a banda i banda del carrer. És un carrer que m´agrada per l´ambient que hi ha sempre. Vaig arribar fins el cine Verdi i vaig veure que feien "Agua", una pel.li que feia mesos que volia veure. Així que no m´ho vaig pensar gaire i vaig comprar la meva entrada i sincerament repetiria. Són d´aquelles pel.lícules que et posen un nus a la gola. Parla de la situació que viuen les vídues a la India. Quan una parella es casa a aquell país la dona passa a ser la meitat de l´home i quan aquest mor la dona té tres possibilitats: incinerar-se amb el difunt, casar-se amb el germà petit del mort o anar a parar a un ashram o dedicarà la seva vida a preservar la memòria del que ha mort. Això estava vigent al 1938, l´any que transcorre la pel.lícula. La protagonista és una nena de 8 anys que la mateixa nit que es casa queda vídua i els seus pares l´envien a un ashram on estarà envoltada de vídues que han perdut l´il.lusió per canviar de vida. La vida d´aquestes dones transcorre al costat del riu sagrat. A mi em va emocionar especialment perquè em va recordar el mes que vaig passar a l´India l´octubre passat. Aquelles mirades són impossibles d´oblidar i confio en tornar-hi ben aviat. De moment només puc fer una cosa: seguir somiant.

[@more@]

Tweet